Potser hi ha alguns jutjats, aliens als aspectes més polítics de la realitat actual, que poden ser independents, és evident que els jutjats instructors dels casos que ocupen i preocupen a tots aquells que vam votar en un cert sentir el passat 1 d’Octubre i 21 de Desembre, no ho són pas.
Queda ben clar quan un jutge s’apropia de la retòrica política per a justificar una determinada decisió jurídica.
Totes les darreres notícies em recorden tant l’obra 1984 de George Orwell, que poc a poc vaig tenint molt clar, com ja ho vaig tenir quan es va programar el referèndum d’auto-determinació de Catalunya per l’1 d’Octubre, que l’estratègia seguida per l’estat espanyol és ben clara. És més: crec que els ho hem posat ben fàcil.
El que més m’estranya és que els nostres líders no ho veiessin clar, i si ho van veure, encara m’estranya més les seves actuacions que no van anar de cap manera en la direcció de contrarestar la línia estatal.
Però deixem això de banda per a un altre article.La investidura de Jordi Sánchez, assumim-ho, és quelcom més simbòlic que fàctic.
Sí, serviria per a moltes coses: visibilitzaria la problemàtica actual, faria palès a molts ulls allò que nosaltres ja sabem: que hi ha una clara intencionalitat política en tots els processos judicials, la imatge d’en Jordi entrant al Parlament seria terriblement mediàtica, emocional, inspiradora…
I això, evidentment, els fa por.
La reactivació de l’emocionalitat en els nostres cors els fa molta por.
Perquè tot i els intents per apaivagar-nos els anhels, aquells qui els sentim ben endins, sabem que hi són, i que només cal una petita espurna per a reactivar la nostra activitat.
I és aquesta por allò que els fa cometre errors que tard o d’hora cauran pel seu propi pes.
Sóc dels que pensen que la inèrcia generada a partir de l’1 d’Octubre, ja s’ha generat, i que seguint la línia de la ficció de la psicohistòria d’Isaac Asimov, serà imparable.
Trigarà 10 mesos o 10 anys, però el moviment, el canvi, ja ha començat.

La investidura d’en Jordi Sánchez és quelcom que a nivell simbòlic ens convé.
Qualsevol acte que visibilitzi la situació que tristament es comença a normalitzar (l’existència de presos polítics que segueixen empresonats), és extremadament positiva per al moviment.

Dibuixem un escenari: Jordi Sánchez entrant al Parlament escortat possiblement per un grup de guàrdies civils o policies nacionals (o mossos, tant hi fa). No caldria, i no seria el cas, ni que parlés. Les emocions que generaria aquesta imatge en els nostres cors seria encoratjadora fins a límits que cap altre acció del tres partits independentistes podrien traçar mai amb mètodes normals.
Perquè sí, el nostre moviment és eminentment emocional.
Hi ha racionalitat en les conseqüències que podria generar el procés a la nostra realitat quotidiana? Possiblement no, pero l’emocionat, l’orgull, el desig d’un futur millor ens empèn cap a una irracionalitat esperançadora, cap a un somni eteri i concret alhora.
I aquesta irracionalitat ha estat generada, simplement, per un punt de no retorn.
És senzill, i així ho penso jo, prefereixo passar gana que seguir en aquesta situació d’injustícia permanent.
Se que durarà un temps, però penso que el que espera després d’aquesta futurible època més complicada que senzilla, és extremadament més atractiu que allò que tenim ara: un règim encobert que ens escanya a nivell emocional, racional i anímic.
I compte, no és tan sols un règim dictatorial pel fet de ser espanyol, és un règim dictatorial pel fet, també, d’estar sotmès al capitalisme, a l’occidentalitat més dura, freda i alienant.

Esperem que tot vagi seguint el seu pas, i que en Jordi pugui entrar al Parlament com allò que és: un pres polític captiu per les seves idees i per la seva capacitat de generar-nos els sentiments necessaris per a començar una revolució real, republicana, destructora de tot allò que volen protegir, i constructora de tot allò que nosaltres, la gent de carrer, necessitem, anhelem, i mereixem.
Pel camí, no en tinc cap dubte, els nostres amics d’Espanya rebran un molt bon regal: un estat que no els maltracti com també fa, i un futur més just per a tots nosaltres.