La Vall
Part I
Jaume Vaquer Sánchez
El cel s’enfosquí el 2 de març de 2018.
Després d’allò, tot canvià.
Dia rera dia, tots i cadascun dels avenços de la raça humana, acumulats durant més de 400.000 anys, anaren despareixent com trens que s’endinsen a la boira per a no tornar mai més.
En John desconeixia aquella data, ell va nèixer més tard en un món ja en descomposició.
Dia 1
El matí es despertà tranquil.
Algunes boires baixaven per les muntanyes de la vall com airosos dubtes que es van esmunyint per les fondalades encara ombrívoles.
Com de costum, orinà al costat de l’arbre més proper, i com de costum també, arrepenjà la mà a la seva escorça abans de tornar cap a l’interior de la casa.
Encengué una mica el foc amb un tronc mitjà, bullí aigua i la deixà arrefredant per a beure-se-la més tard.
Després es quedà bocabadat observant la boira baixant lentament entre els arbres.
Passada una estona, despertà, i prenent consciència de sí mateix, començà amb les tasques diàries.
Agafà la jaqueta i la serra, i sortint per la porta, començà a empènyer el carretó per a carregar-hi llenya.
Pujà per la muntanya mentre observava el seu al·lè sortir i esfumar-se instantàniament en l’aire. Arribà fins a l’arbre caigut que duïa ja dies trossejant i emportant-se cap a casa.
Després de dur la llenya a casa, baixà a l’hort, just al costat del riu.
De les poques plantes que podien subsistir amb la poca llum que aconseguia traspassar els núvols permanents, ell en cultivava tan sols algunes, i sovint havia de llençar collites senceres, suposava, per la manca de llum.
Recordava com la mare li explicava de petit com creixien les plantes abans que ell nasqués, quan el sol brillava i els cels eren d’un blau intens, atordidor.
A les patates encara els faltaven alguns dies, pero les cebes i els alls no trigarien pas gaire a estar llestos.
Introduí el dit índex dins la terra, era un pèl seca, així que obrí el petit dic que van construïr amb el seu pare molt de temps enrere.
L’aigua corré inundant primer la zona dels tomàquets, tapats amb un plàstic brut, i després passà a la zona dels tubèrculs.
Acte seguit, tancà el dic.
Els seus dies passaven d’igual forma un rera l’altre, però ell no tenia sensació de monotonia: mai no havia viscut altra cosa.
No es plantejava grans dubtes a la vida, i el seu temps anava transcorrent com ho feia el riu i ho feien les boires: vall avall, amb constància impertorbable.
L’interior de la cabana era modest. Per a una persona que hagués viscut al món anterior, hagués semblat precari, però ell tenia la sort d’haver valorat el seu entorn només amb les paraules i els ulls dels seus pares.
Ells, les úniques persones que havia conegut mai, feia ja temps que eren morts. Restaven sota terra no gaire lluny de la casa.
Moriren l’un darrere l’altre, amb no gaires dies de diferència.
El seu pare, el darrer en morir, li deia els seus darrers dies que li era impossible de viure sense la seva companya…
La seva mare, mestra de professió, li havia ensenyat a comptar i escriure. Ho va fer amb uns llibres gastats i rònics en els quals hi deia que van ser impresos l’any 2014.
Encara els conservava, i sovint se’ls mirava, més per a recordar-la a ella que no pas per a recordar-ne el contingut.
Per la tarda es feia fosc ben d’hora, i abans de reviure el foc, va fer una revisió ràpida de les trampes més properes. Res no hi havia per a aquella nit. Com de costum menjaria patates i alguna cosa més.
Quan la lleu llum filtrada pels núvols començà a deixar pas a la foscor més absoluta, semblava que el riu era més sorollós, i no se sentia gaire cosa més durant la nit.
Es distreia llegint llibres vells o preparant eines…
S’adormí observant com espurnejava el foc, tal com havia fet incomptables nits de la seva encara jove existència, i pensà, just abans de tancar els ulls, com li hagués agradat anar el dia següent amb els pares a revisar les trampes.